Una catenària és la corba que genera una cadena o una corda pel seu propi pes, subjectada pels dos extrems i sotmesa a un camp gravitatori uniforme.

 

Del llatí catēnarĭus, ‘propi de la cadena’, el nom titula aquesta col·lecció de cadenes que pengen d’una orella a l’altra com si fossin collarets.

 

La definició d’aquesta corba fou resultat de descriure matemàticament la forma que prenia una cadena quan quedava penjant, suspesa per dos punts. Durant el segle XVII, molts físics i matemàtics van estudiar el cas després de veure que la corba que generaven les cadenes no era una paràbola, tot i que s’hi assemblava molt. De fet, fins aleshores s’havia pensat que eren paràboles. Leibniz, Huygens i Bernoulli van derivar l’equació de la catenària el 1691. En coordenades cartesianes, l’equació té aquesta forma

 

 

​

​

on cosh és la funció cosinus hiperbòlica i on a és la distància del punt més baix per sobre de l'eix x. Totes les corbes catenàries són semblants entre si, ja que canviar el paràmetre a equival a una escala uniforme de la corba.

 

Si els dos punts de subjecció de la cadena no estan en el mateix nivell vertical, és a dir, si la catenària que descriu la cadena no és una corba simètrica, la forma que descriurà la cadena serà un segment de la mateixa corba que es dibuixaria si els extrems estiguessin a la mateixa alçada (segons els eixos cartesians, mateix valor y però valor diferent x), això és, una mateixa catenària.

 

Per tant les cadenes d’aquesta col·lecció sempre formen catenàries perquè pengen dels extrems, es lliguin on es lliguin: orella-orella, orella-nas, orella-camisa, orella-amic… I sempre seran belles. La física és tan mundana i tan universal que genera una bellesa gairebé normal, no com a mediocre sinó com a òbvia i sempre igual, per norma.